Javascript DHTML Drop Down Menu Powered by dhtml-menu-builder.com gremi constructors
revista gremi constructors

promoció per agremiats

NOMENAMENT CONTRACTISTA



Noticies
 

ENTREVISTA A JOAN SEGUER

Alcalde de Parets


“Crec que el món de la construcció s’ha professionalitzat molt, i això és bo”.

Amb la voluntat de dotar de més continguts a la revista del Gremi, comencem aquest número una sèrie d’entrevistes a alcaldes i regidors de la comarca per parlar d’obres, construcció i urbanisme des de l’àmbit de l’administració local, la més propera, i per començar la tria era indiscutible: Joan Seguer, l’alcalde de Parets, i per una raó doble: la primera, que no serà candidat a les Eleccions Municipals de maig. És a dir, que ho deixa. Per tant, era l’última oportunitat d’entrevistar-lo com a alcalde. I la segona raó, que porta 21 anys al càrrec, des de 1990, el que el converteix en un dels alcaldes amb més longevitat de la comarca. Al que hem d’afegir-hi tres anys més com a regidor d’Urbanisme i Ensenyament. “Diguem que ja em tocava donar pas, oi?”, bromeja.

24 anys en un govern municipal. I d’ells 21 com a alcalde: deu haver vist molts canvis en l’àmbit de l’obra pública…

“I tant. Els primers anys hi havia poca feina al sector. I quan feies una obra, es presentaven petites empreses molt vinculades al poble. Difícilment et venia algun cop una d’un altre poble de la rodalia. I amb el temps, amb els canvis en les comunicacions, les noves tecnologies… cada cop s’han anat presentant més empreses d’arreu. També ha canviat que abans es feien els edificis sense escoltar massa l’opinió de la gent, ni tan sols de la que havia d’ocupar aquells edificis. Amb els anys aquesta relació ha millorat. La transversalitat ha estat un element que ha anat a més. És una de les coses que més ha variat: abans la gent deia ‘deixem-ho en mans de l’arquitecte, o del tècnic, que és el que en sap’. Ara tothom té una idea més clara de quin tipus d’edificis vol, i els ajuntaments també tenen més en compte les opinions de tothom”.

Recorda la primera obra que va engegar?

“Va ser l’escola bressol La Cuna. En tinc un record especial perquè a més de ser la primera obra pública que vaig fer com a regidor tant d’urbanisme com d’educació, també era la recuperació d’un espai abandonat, l’edifici on deixaven els seus fills els antics treballadors de La Linera. Enric Serra i Lluís Vives van fer el projecte de rehabilitació, i n’estic satisfet perquè vam pensar coses com que les finestres estiguessin baixes perquè els nens poguessin veure-hi fora. Ara pot semblar mentida, però aleshores no es plantejaven aquestes coses”.

I amb tantes obres que deu haver aprovat en tot aquest temps, si n’ha de triar tan sols una, amb quina es quedaria?

“En són moltes: el nou pavelló, Can Butjosa, la més recent residència d’avis... Però si m’haig de quedar amb una per tot el que va representar i les dificultats que va portar, seria el teatre de Can Rajoler. El projecte es va presentar el 1990, les obres no van començar fins quatre o cinc anys més tard, i no es va poder inaugurar fins  1998. Va haver-hi un procés expropiatori complexe pel mig i l’edifici va rebre moltes crítiques al principi. En aquell moment es feien molts equipaments culturals a les afores dels pobles, perquè es pogués aparcar, etc... i nosaltres vam decidir fer-ho al nucli, a un lloc on s’hi pogués anar a peu. I amb el temps crec que va ser una decisió encertada, perquè la gent se l’ha fet seu. I això és el més important d’un equipament, que el poble es faci seu l’edifici, sinó, no serveix de res”.

També s’ha produït un canvi en el model urbanístic. Els edificis que es projectaven als anys 80 eren ben diferents dels d’ara…

“Clar. L’arquitectura té un llenguatge. I segons quin facis servir, tens un model social més cohesionat o no. Aquells blocs de les ciutats dormitoris d’abans, sense espais públics ni espais per relacionar-se… creaven “guetos”. A Parets tenim l’exemple del Camp de les Peces, on en època encara franquista es van projectar vuit o nou blocs d’aquest tipus. S’en va fer un i prou, el que la gent en deia el ‘Mazinger Z’, perquè era com un gegant plantat allà enmig. Què vam fer? Integrar-lo en l’entorn: fer un altre bloc escalonat al costat i adecuar l’espai del voltant per fer-lo més amable. Ara ja és impensable projectar edificis sense aquest component d’integració. És una altra de les coses que han anat evolucionant amb els anys. Tot i que es va anar cap a l’extrem contrari”.

En quin sentit? L’excés del model de casa-jardí de planta baixa?

“Exacte, d’aquell model antic i gris de crèixer cap amunt vam passar a les antípodes, al creixement en extensió. I en cert moment podia estar bé, però ara s’ha vist que amb aquest model es consumeix massa sòl, és poc sostenible. I ara hem arribat a un punt mig d’equilibri, a un model de concentració, però amb espais verds, equipament i serveis al voltant”.

I com ha estat la relació amb les empreses d’aquest àmbit?

“Molt bona. Crec que tothom ha desenvolupat una major professionalització. Ara tenen les ISO, utilitzen millors materials, són més sostenibles, més especialitzades… Les que han sobreviscut, i les que sobreviuran, seran les més professionals. Clar que també és cert que hi va haver un temps que treies obres a concurs que quedaven desertes, a l’época del boom. També perquè crec que era una situació que, una mica, ja ens anava bé a tots, tot sigui dit. Si bé les inductores d’aquesta situació potser han estat més les entitats financeres, que tenen a veure tant amb la causa com en la solució: cal que s’impliquin també ara per ajudar a les empreses, sobretot amb aquelles petites i mitjanes empreses de caire familiar, que són les que més estan patint”.

I per la part que toca a l’administració, en aquest cas la local, què creu que cal fer per ajudar a la construcció a sortir del forat?

“Crec que passa pels arranjament i les rehabilitacions. I per l’habitatge concertat, és l’única via per readaptar-se a les realitat dels preus, que estaven molt sobredimensionats. I això també passa per la patrimonialització del sòl: guanyar sòl públic per construir a preus raonables, ja que un dels principals problemes ha estat el preu del sòl, i així poder vendre a preus assequibles. I més que vendre, llogar: crec que és per aquí per on cal anar, per la vivenda de protecció oficial de lloguer. Si no, serà difícil recuperar el mercat. I més encara -i en això crec que l’administració ha de fer autocrítica-, si es posen dificultats afegides”.

Massa paperassa? Massa impediments?

“Exacte. Com en el cas del desenvolupament, hem passat d’un extrem a l’altre: abans era un campi qui pugui, no hi havien els controls suficients. I d’allò, es va passar al demanar papers per tot. I crec que ara cal facilitar els tràmits. Que no és que estigui malament: clar que calen tots els controls necessaris, i no pas com passava abans, però cal fer-ho tot molt més àgil. Crec que a vegades es posen excesives traves a les empreses”.

I parlant de temps passats, no sé si encara va viure la inèrcia d’aquells anys en que això de l’obra pública funcionava diguem-ne que diferent. Ha rebut mai una oferta sota taula per guanyar una adjudicació?

“No t’ho diria pas! (riu) No, seriosament, la veritat és que mai m’hi he trobat. El que sí m’he trobat és amb històries d’aquelles que t’expliquen, com la d’aquell home que es passava el dia plantat a la porta de l’ajuntament pendent de tots els que entraven a demanar una llicència d’obres. I es veu que sempre els deia una frase: ‘el contratista, contra tí está’. És a dir que, si volies fer una obra, ja sabies a qui havies d’encarregar la feina. Eren altres temps. Amb l’arribada dels ajuntament democràtics, això ja va canviar”.

Segur que d’anècdotes com aquesta en deu tenir un munt al sarró. Expliquin alguna de les que es puguin explicar per acabar.

“Doncs sobre el que dèiem del model tradicional de paleta, que el trucaves perquè et vingués a fer algún petit arranjament, recordo una Festa Major durant la qual va caure un llamp sobre la xemeneia de La Linera -la típica xemeneia de fàbrica tèxtil centenària-, i la va deixar trossejada, amb una gran esquerda. I un paleta del poble d’aquests de tota la vida em deia: tu tranquil, que jo això t’ho arreglo en un moment! I dius: home, no, això requereix una empresa especilitzada, que és un edifici històric de l’antiga fàbrica. Però bona feina n’hi havia, sempre n’hi ha hagut, no vol dir que abans es treballés pas malament. El que sí és cert és que tot això s’ha anat professionalitzant, i crec que això és bo”.

La caiguda en xifres

Si les empreses constructores han notat de forma contundent la greu davallada provocada per la crisi, no menys s’ha deixat notar la situació viscuda els darrers anys als ajuntaments, que han vist caure en picat els ingressos en aquest capítol. I el de Parets no és l’excepció: segons explica el propi alcalde Seguer, els ingressos per impostos i taxes de llicències urbanístiques eren de 1,3 mil·lions d’euros l’any 2007. Tres anys després, el 2010, no van arribar a 400.000 euros. El mateix passa si ens fixem en les llicències concedides: “El 2007 van ser 194. El 2010, només 52. I moltes d’aquelles 194 de fa quatre anys s’han acabat ara. De noves, el 2010 no ens en van demanar més d’una vintena”.

gremi constructors
Can Muntanyola P.I. Palou Nord C/ Cami del Mig,22, 08401 Granollers tel. 938700220 m˛bil 677481580
· legal · Disseny web